SENSE HIMNES, SENSE COPES

Durant la dictadura, les finals de la Copa d’Espanya de futbol s’havien de disputar, generalment, a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid; no debades, era el “Generalísimo” en persona qui lliurava el seu trofeu a l’equip vencedor.

Ara, l’amfitrió de l’estadi, el Real Madrid CF, es nega a cedir-lo a la Real Federación Española de Fútbol perquè l’Athletic Club de Bilbao i el Futbol Club Barcelona hi juguen la final de la Copa del Rei.

Segons el comunicat oficiós del club, l’estadi es trobarà en obres; l’afecció merengue crida: “la final de copa no se juega aquí”.

Sembla que es vol evitar l’afront d’una xiuladissa al rei i a l’himne d’Espanya per part dels afeccionats del Barça i de l’Athletic, sobretot de “los catalanes”.

S’han proposat escenaris alternatius per a un partit tan apassionant.

M’hi afegeixo i en proposo dues:

Opció A) Tant si es tria el Bernabéu com Mestalla, que els jugadors del Barça surten al camp amb una ikurriña i els de l’Athletic amb una senyera, i des del cercle central saluden respectuosament les afeccions.

I en acabat, que enfilen el camí dels vestidors.

Opció B) Que la final es jugue a Lisboa, a l’estadi del Benfica. Si el Barça guanya, que el pare constitucional Gregorio Peces-Barba lliure el trofeu a Carles Puyol; si guanya l’Athletic, que el duc de Palma, Iñaki Urdangarin els lliure la copa.

NO CULPABLE

 

Un orfeó d’experts ens amonesten, dia rere dia: “La festa s’ha acabat!” “Heu viscut per damunt de les vostres possibilitats!”.

El govern alliçona, “heu malbaratat els recursos i el dèficit s’ha disparat”, i ens amenaça: “disciplina, austeritat, sacrifici”.

Quina n’he feta!

Sóc un entre tants. Treballo per mil euros. No tinc cotxe. Fa dotze anys, per llogar un piset a Vinaròs, dues habitacions, cuina-menjador i bany, demanaven entre 500 i 700 € al mes. Un banc em concedí una hipoteca variable per 230 € mensuals durant vint anys. Una signatura. Així vaig ascendir un graó en la jerarquia social, l’ideal falangista del prehistòric ministre de la Vivienda, Arrese: “queremos un país de propietarios, no de proletarios.”

No vaig vendre per vint milions el pis que em va costar vuit. Cotitzo la part que em pertoca a la Seguretat Social. Fins ara no he hagut de demanar la baixa. No tinc el privilegi de formar part de les 1.400 persones que controlen el 80% del PIB hispànic. Cap parentiu ni padrinatge em lliga amb la vintena de famílies propietàries del 20% del capital de les empreses de l’IBEX-35, que el 2010 van obtenir uns beneficis de 50.000 milions €.

En els darrers quaranta anys, els successius governs espanyols han promogut un model econòmic hereu del “desarrollismo” franquista, basat en la rajola i el turisme; una economia extensiva, depredadora, remunerada amb baixos salaris i combinada amb  generosos incentius al capital forà. “¡Que inventen ellos!”. I parar la mà.

Des de l’ingrés a la Unió Europea el 1986, l’estat espanyol ha rebut 140.000 milions €. A la fi de la II guerra mundial, els EUA van transferir a la devastada Europa occidental 12.841 milions $. És a dir, al canvi actual, Espanya ha rebut tres plans Marshall, tres. 

Ara sabem en què s’han invertit: barracons escolars de nova generació i hospitals col·lapsats.

Senyors –i senyores-, no sóc culpable del vostre desficaci!

No em considero ciutadà d’un país on el cap de l’estat, constitucionalment “inviolable”, pertany a la mateixa dinastia que vingué d’Almansa; un país governat per ministres falsaris, corromput per cacics, arribistes i un electorat còmplice que vota i absol els imputats.

Si tan gran és el dèficit, i la salut i la cultura són imprescindibles per al benestar i la cohesió social, desarmeu l’Estat, i si no és possible, suprimiu-ne el senat i les diputacions.

Expropieu els especuladors.

Subhasteu l’Escorial.

No em preneu el pèl!

Joan M. Guzman Pau