Aquesta setmana passada ha estat una setmana plena d'aconteixements (com cada setmana) però n'hi ha hagut dos que m'han donat una especial satisfacció i una que m'ha omplert de preocupació .
Un ha estat la situació de la contaminació a Madrid i Barcelona, les dues grans ciutats de l'estat i no precissament per que pense que la gent de les grans ciutats s'hagués d'ofegar anant pel carrer.
Però és cert que quan en portada de tots els diaris, de tots els telenotícies i de tots els informatius radiofònics arriben a tractar aquests temes sempre s'analitza l'origen d'aquestes situacions extremes i surten propostes de solució (una altra cosa és que aquestes propostes siguen realment escoltades i posades en marxa).
La meua satisfacció personal en aquest cas ha estat escoltar molts experts en urbanisme quines explicacions m'han refermat en la meua manera de veure com ha de ser una ciutat més habitable.
Sentir que les ciutats s'han de compactar, que s'ha d'evitar la existència de les grans distancies, que s'ha de limitar l'accés massiu dels vehicles de quatre rodes a segons quins llocs i que s'ha de crear nous espais on el domini dels vianants estigue per damunt de tot el demés han refermat l'opinió que he donat una i una altra vegada referida a la barbaritat del Pla General d'urbanisme de Vinaròs quan des d'Aigua Oliva a Sol de Riu es va convertir tot l'espai existent en sòl urbà o urbanitzable, quan el que s'hagués hagut de fer hauria estat deixar fora del pla la Costa Nord i la Costa Sud i ordenar unicament el territòri existent des dels voltants de la plaça de bous fins el Cervol i entre la mar i la carretera 340, deixant (com sembla ser que ho serà) el Passeig com una zona on els ciutadans puguen estar, caminar i disfrutar sense circulació de cotxes.
També m'he alegrat que un país com Egipte, un país que sol caure be a la gent, hague donat una demostració al món de com, el que val, allò que és capaç de remoure governs, és la unitat, és la comunió dels interessos de tots davant de les minories privilegiades.
Perquè la unitat, l'arrossegar el carro en la mateixa direcció, és molt més forta que la temor i les lamentacions.
A Egipte hem pogut veure com més promte o més tard els corruptes, els amiguets, els que s'embarquen en els fraus, acaben caent i els demagogs són desautoritzats pel poble.
Allò que m'ha produit preocupació ha estat tornar a comprovar que entre nosaltres els demagogs tenen massa presència i massa altaveus.
Perque si el portaveu d'un partit polític estatal que te la pretenssió de governar-nos és capaç de dir que nosaltres hauriem de fer el mateix que els egipcis per a forçar unes eleccions anticipades en un país com el nostre (suposo que amb l'esperança de guanyar-les ell i els seus amics) és per preocupar-se, entre d'altres raons, perquè els “palmeros” dels corruptes, els panxacontentes, i el “cabriu” (com diu un amic meu) s'ho poden agafar seriosament
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada