Un orfeó d’experts ens amonesten, dia rere dia: “La festa s’ha acabat!” “Heu viscut per damunt de les vostres possibilitats!”.
El govern alliçona, “heu malbaratat els recursos i el dèficit s’ha disparat”, i ens amenaça: “disciplina, austeritat, sacrifici”.
Quina n’he feta!
Sóc un entre tants. Treballo per mil euros. No tinc cotxe. Fa dotze anys, per llogar un piset a Vinaròs, dues habitacions, cuina-menjador i bany, demanaven entre 500 i 700 € al mes. Un banc em concedí una hipoteca variable per 230 € mensuals durant vint anys. Una signatura. Així vaig ascendir un graó en la jerarquia social, l’ideal falangista del prehistòric ministre de la Vivienda, Arrese: “queremos un país de propietarios, no de proletarios.”
No vaig vendre per vint milions el pis que em va costar vuit. Cotitzo la part que em pertoca a la Seguretat Social. Fins ara no he hagut de demanar la baixa. No tinc el privilegi de formar part de les 1.400 persones que controlen el 80% del PIB hispànic. Cap parentiu ni padrinatge em lliga amb la vintena de famílies propietàries del 20% del capital de les empreses de l’IBEX-35, que el 2010 van obtenir uns beneficis de 50.000 milions €.
En els darrers quaranta anys, els successius governs espanyols han promogut un model econòmic hereu del “desarrollismo” franquista, basat en la rajola i el turisme; una economia extensiva, depredadora, remunerada amb baixos salaris i combinada amb generosos incentius al capital forà. “¡Que inventen ellos!”. I parar la mà.
Des de l’ingrés a la Unió Europea el 1986, l’estat espanyol ha rebut 140.000 milions €. A la fi de la II guerra mundial, els EUA van transferir a la devastada Europa occidental 12.841 milions $. És a dir, al canvi actual, Espanya ha rebut tres plans Marshall, tres.
Ara sabem en què s’han invertit: barracons escolars de nova generació i hospitals col·lapsats.
Senyors –i senyores-, no sóc culpable del vostre desficaci!
No em considero ciutadà d’un país on el cap de l’estat, constitucionalment “inviolable”, pertany a la mateixa dinastia que vingué d’Almansa; un país governat per ministres falsaris, corromput per cacics, arribistes i un electorat còmplice que vota i absol els imputats.
Si tan gran és el dèficit, i la salut i la cultura són imprescindibles per al benestar i la cohesió social, desarmeu l’Estat, i si no és possible, suprimiu-ne el senat i les diputacions.
Expropieu els especuladors.
Subhasteu l’Escorial.
No em preneu el pèl!
Joan M. Guzman Pau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada